Confessions entre la neu
Ho hem de confessar: estàvem farts dels àpats de Nadal. No era per la companyia de la família, ni pel menjar, ni per l’esperit de felicitat i alegria d’aquestes dates (que tan ràpid apareix com desapareix). Desitjàvem que passés el tió, Nadal i Sant Esteve per un sol motiu. Volíem marxar de campaments de Nadal.
En realitat això de parlar campaments quan marxem tres dies no és massa encertat. Més aviat és una excursió llarga, tot i que acaba sent molt més que una simple excursió. Deixem-ho en excurments.
Són tres dies que trenquen amb la rutina de les vacances, que també pot arribar a ser una mica monòtona. Deixem de fer les coses de sempre i de veure les mateixes cares per descobrir un lloc nou amb la incertesa de no saber què passarà o com anirà. Uns no saben quines activitats faran, i els altres no saben si el que han preparat tindrà èxit.
La sortida sempre és caòtica: caixes amunt i avall, menjar, material, motxilles. Preocupa’t si no t’has deixat alguna cosa. Finalment l’autocar es posa en marxa. Propera parada: La Pobla de Lillet.
Ens allotgem al refugi d’Erols, a 1200 metres d’alçada. El lloc supera totes les nostres expectatives: lliteres amb matalassos, estufes, llar de foc...i taula de ping-pong (per alguns uns passatemps, per uns altres un perdre-el-temps). Durant aquests dies el Ramon, el guarda, no hi és, però ens fa uns visita ràpida per ensenyar-nos els espais. De manera molt acollidora, ens deixa a nosaltres com a guardes.
Per arribar al refugi hem hagut de carregar motxilles i caixes per una pista de muntanya. Devem haver estat la mateixa estona repartint qui portava les coses que pujant, mentre els artistes de l’escaqueig actuaven. Quan ja estem arribant, la neu que comença a caure ens dóna la benvinguda.
Entre les rimes, el Mercahome i el dinar, a fora es comença a fer fosc. Mentrestant tot ha anat quedant blanc en silenci, i ningú s’escapa de la guerra de neu. Aquesta és la millor manera que tenim de passar el fred.
Entre tantes altres coses, durant aquests tres dies a la muntanya ens hem oblidat de mirar el rellotge, i al final hem acabat sopant a quarts d’una de la nit. Hi ha diverses explicacions sobre això, però la principal és que un pioner o una caravel·la es caracteritza per patir lentitud aguda. I si algú es pensa que el menjar canvia les coses, està equivocat. També teníem la intenció de fer una excursió fins a Coll de Pal, però tot es va quedar en una intenció.
Més enllà d’això, durant els campaments vam descobrir passats foscos i històries mai explicades d’alguns de nosaltres. Un forat en una tenda en uns campaments d’estiu, grans boles de paper de vàter mullades, asfíxies per desodorant o escales mecàniques que van en direcció contrària. Va ser una última nit de confessions. Aquella mateixa tarda també ens vam posar a la pell de diferents polítics i vam descobrir les cares fosques i les cares amables de tots ells.
Per culminar els campaments, vam cuinar crepes i pancakes. Alguns van tenir més èxit que altres, però no en va sobrar cap. Així van ser els últims campaments del 2017.
